Sexo y capitalismo. Decálogo de la nueva erótica digital

---

José R. Ubieto. Psicoanalista

Cada època té la seva eròtica amb els seus objectes i les seves ficcions sobre la passió amorosa. Compleix una funció bàsica: vetllar la inexistència de la relació sexual, entesa aquesta com a harmonia sexual prestablerta, omplint aquest buit amb paraules, imatges i objectes que ho cobreixin.

L’amor cortès o el romanticisme són fites en aquesta història, ficcions on cadascun dels sexes té assignat un rol. L’ideal romàntic de l’amor va prendre la seva força dels ideals revolucionaris que van entronitzar a l’individu com a nou subjecte de la història. La seva força com a ideal amorós va contribuir sens dubte a donar sortida a moltes fantasies de dones, que com el personatge de Flaubert, Madame Bovary, se sentien atrapades en una moral ‘petitburguesa’ que les condemnava a una vida matrimonial sota el règim patriarcal.

La seva contribució a l’emancipació real de la dona és més discutible ja que la discordança entre el sentiment individual i les estructures socioeconòmiques i familiars no sempre va permetre realitzar aquest anhel.

Avui l’eròtica és múltiple, se serveix a la carta i a la mesura de la fantasia de cadascun. Hi ha tantes com a fantasmes sexuals: voyeuristas, masoquistes, sàdics, fins i tot sexless, aquells que exigeixen precisament l’absència de l’acte sexual.
La paradoxa d’aquesta diversitat i de l’accessibilitat al sexe és que avui sembla que les relacionis heterosexuals travessin certa crisi. Com expressen, amb retret i cert to amarg moltes dones joves: per què resulta tan difícil trobar un home que accepti el compromís d’una relació de parella?

Semblaria que en l’era del sexe fàcil aquesta dificultat hauria de desaparèixer i no obstant això, i potser precisament per aquesta facilitat, la “relació” –i no només l’acte – sexual esdevé més complicada.

Una jove de 35 anys ho descriu amb claredat: “aplicacions com Tinder ens perjudiquen ja que ara ells tenen relacions sexuals fàcils i sense cost, és com si tinguessin prostitució gratis”.

Dins d’aquesta diversitat hi ha una característica comuna: la incidència de la lògica capitalista confereix avui a tota eròtica el seu caràcter de producte, la seva condició de mercaderia existent al mercat.
L’ofici més antic del món es disfressa per a això amb eufemismes com el benefici mutu o baix lemes pseudo masoquistes com el reeixit Grey o la web de manservants (http://manservants.co/) on l’home-criat serveix a la senyora amb el seu codi de cavaller modern.

A la web de cites www.seekingarrangement.com/es els sugar daddies (papis chulos), homes madurs amb recursos i membres de l’elit, prometen “Relacions de Benefici Mutu” a sugar babies, joves estudiants “atractives, intel·ligents, ambicioses i orientades a les seves metes”. Sota l’eufemisme del benefici mutu s’oculta una pràctica de prostitució que ben pogués considerar-se com la forma actual del dret de pernada feudal. Aquí són els padrins els qui ho exerceixen, vetllat per aquestes bones intencions i el consentiment de les joves: “Saps –els exhorten des de la web- que et mereixes sortir amb algú que et consenti, que et faci créixer, i t’ajudi tant mentalment com en l’àmbit emocional i financer”.

La iniciativa gaudeix de gran èxit en moltes ciutats de EE. UU. i en altres països. També a Catalunya on la proporció de noies per padrí és de 5 a 1 i com s’assenyala a la web: “Què un altre lloc per a homes rics té nombres tan impressionants com aquests?”. Ni Étienne de la Boétie hagués imaginat una servitud voluntària tan genuïna.

L’últim reality xou de moda en els EUA “Neighbors With Benefits”, basat en l’intercanvi de parelles i amb sexe en viu, és una bona mostra que la intimitat sexual és també un producte d’èxit mediàtic.

Aquesta nova eròtica sembla concebre la relació sexual com una transacció comercial: fàcil, ràpid i segur.
El capitalisme és contrari a l’amor pel fet que no deixa cap marge per a la falta, que tot en ell, sexe i tendresa inclosos, apareixen reciclats en mercaderies-fetitxes.

“En la societat de consumidors ningú pot convertir-se en subjecte sense abans convertir-se en producte, i ningú pot preservar el seu caràcter de subjecte si no s’ocupa de ressuscitar, reviure i realimentar a perpetuïtat en si mateix qualitats i habilitats que s’exigeixen a tot producte de consum”. Aquesta afirmació del sociòleg Zygmunt Bauman, en la seva obra “Vida de consum”, explica molt bé aquesta nova violència a la qual es veu sotmès el cos i el subjecte, que exigeix convertir-se en un producte.
Avui ja percebem amb claredat que no només es tracta de liquidar formes de treball o de creació sinó de constatar que el propi subjecte consumidor és abans de res un consumible.

Aquesta tesi ha estat dita de moltes maneres i un dels quals la va anticipar a la fi dels seixanta va ser Jacques Lacan quan va assenyalar els trets d’aquest discurs que ambiciona l’anul·lació de qualsevol pèrdua –d’allí la seva passió per reciclar-ho tot inclosa la protesta- i té la convicció cínica que en la vida finalment es tracta només del gaudi. És per això que l’amor –que sempre pressuposa l’existència d’una falta, d’un anhel- no té lloc en el discurs capitalista, excepte en la seva condició de mercaderia consumible.

“La cobdícia és bona” (greed is good), lema del Gordon Gekko de la pel·lícula Wall Street, anunciava en els 80 l’era del darwinisme social. Richard Sennett ho va corroborar més recentment en declarar de manera contundent que el capitalisme en els últims vint anys s’ha fet completament hostil a la construcció de la vida.

La exacerbación d’aquest costat salvatge s’inicia amb la desregulación dels anys 80, liderada per Margaret Thatcher i Ronald Reagan, com ens ho ha mostrat de manera rigorosa Thomas Piketty a “El capital al segle XXI”. En nom d’ideals democràtics i de progrés (llibertat, autonomia, creixement), i amb el suport de les noves tecnologies, s’emmascara aquesta voluntat de gaudi que no coneix límits i el ressort dels quals pulsional i entròpic és evident: no té una altra finalitat que ella mateixa.

Aquesta és la lògica que sembla imposar-se en les nostres vides: la obsolencia programada de béns i subjectes, sacrificats en l’altar del déu money.

La clau de la nova eròtica digital està a eliminar la sorpresa, minimitzar el risc de la trobada sexual, que cadascun sàpiga exactament què pot esperar de l’altre i limitar així el rebuig.
Aquesta lògica es fa visible en els avatars de la sexualitat contemporània. Com tot producte, el seu accés ha de regular-se per un contracte, tant si es tracta de prostitució encoberta com simplement de web de cites.

Una de les webs més reeixides arriba de França, on té més de 5 milions d’usuaris registrats i ara ja en versió espanyola: www.adoptauntio.es. El concepte és simple: “El client mana i, en aquest cas, les clientes. Les dames primer! En el supermercat de les cites, les dones troben bones gangues”. El seu símbol, present ja en moltes estacions de metro, és un carret de supermercat on les dones van fent els nois “gangues”. La metàfora de la compra no és sol –com pretenen- una broma enginyosa, situa la relació sota la lògica del mercat.

La novetat és que aquí, com a la web de Manservants, són elles els qui trien encara que paguin ells. Els seus promotors no dubten a presentar com un dels seus objectius fonamentals “la igualtat de gènere” (sic). Ara elles donen el primer pas: “deixa a un costat els prejudicis, complexos, pors i treu aquest poder de seducció que totes les dones posseïm. Tu ets qui porta les regnes”.

Internet i les xarxes socials han augmentat de manera notable la percepció que tenen homes i dones, no importa l’edat, de les alternatives de trobar una parella sexual. Per a això assistim avui a una proliferació de apps guiades per la idea del sexe easy.
Com assenyala la sociológa Eva Illouz, un dels factors determinants per calcular la durada d’una relació depèn de la percepció que cadascun té de les alternatives. Si la relació actual no és satisfactòria i hi ha una alternativa que sembla millor, què impediria accedir a ella en una època on el compromís és un concepte obsolet? Les dades sobre divorcis en parelles de més de 50 anys mostren com aquest “mercat de la segona oportunitat” floreix a la calor d’aquestes noves aplicacions.

La app Tinder, especialment usada per adolescents i joves (inclosos madurs), és un bon exemple d’aquest funcionament. Seguint la petjada de l’èxit de Grindr (app para homosexuals), es tracta d’una aplicació que permet localitzar a altres usuaris de la xarxa social que es troben a prop. En la pantalla apareixen els usuaris propers i cadascun pot aprovar o rebutjar-los. Quan hi ha aprovació mútua s’obre la possibilitat de la trobada.

Aquí no hi ha amics ni followers, aquí només es tracta de connectar –a partir d’una imatge- als lazy singles perquè ells decideixin què fer després. Els usos són per descomptat diversos i particulars a cadascun. Molts d’ells no arriben mai al contacte real i es dediquen tan sol a mirar, parlar o intercanviar les fotos amb altres usuaris. Una jove pacient, usuària habitual de Tinder, m’explica que “el que m’agrada és que em puntuïn, saber a quants gust, el del sexe no m’interessa”.

Altres apps similars són la startup francesa Happn que promet facilitar les trobades amb persones que ens creuem. Basada també en la geolocalización està dissenyada “per ajudar a les persones a aprofitar les petites coincidències que puguin tenir amb gent que està en el seu entorn i a qui encara no coneixen”. Badoo és una altra app d’èxit que ofereix serveis similars.

La popularitat comptabilitzada és un tret comú a totes aquestes propostes, on es produeix una successió metonímica en la qual fàcilment es pot saltar, amb un simple touch d’un perfil a un altre, gairebé sense lloc per a la paraula.
Un altre usuari, aquesta vegada home, m’explica com comparteixen les “conquestes” amb els seus amics en comprovar que en alguns casos tenen, diu, “croms repetits” per al·ludir al fet que hi ha noies que els han aprovat a varis d’ells.

Realitzar l’acte sexual no és, doncs, la finalitat última i única d’aquestes apps ni, sobretot, de l’ús off label (singular) que fan molts dels joves. Fins a tal punt que els responsables d’aquestes aplicacions animen als seus usuaris a testimoniar de les seves trobades reals perquè els altres usuaris del servei es convencin que la app serveix per al propòsit per la qual va ser creada.

La popularitat comptabilitzada és un tret comú a totes aquestes propostes, on es produeix una successió metonímica en la qual fàcilment es pot saltar, amb un simple touch d’un perfil a un altre, gairebé sense lloc per a la paraula.
Un altre usuari, aquesta vegada home, m’explica com comparteixen les “conquestes” amb els seus amics en comprovar que en alguns casos tenen, diu, “croms repetits” per al·ludir al fet que hi ha noies que els han aprovat a varis d’ells.

Fins i tot existeix ja, amb èxit en els EUA, una espècie de Tinder per arraulir-se sense que hi hagi sexe pel mig: Cudder. Inspirada en els cuddle parties, festes molt populars que van néixer en 2004 on s’ofereix afecte sense sexe.

El reprimit, en aquesta nova eròtica, no és el sexe sinó la confessió amorosa ja que no existeixen les paraules per explicar bé aquesta inexistència de l’harmonia sexual: que dos cossos junts no asseguren que hi hagi relació.
El sentimentalisme i la història d’amor, que la recobrien, segueixen funcionant com a ficcions però amb menys força. Els adolescents, amb els seus nous semblants sexuals, molt lligats a l’eixam digital, ens mostren com aquesta veritat atemporal ha estat més vetllada en altres moments per una sèrie de significants amos, paraules claus, que oferien sense ambigüitats un perfil clar dels tipus sexuals, una resposta a les preguntes de com ser un home o com ser una dona.

Ara, enfront de l’absència del manual de com fer amb la alteridad que implica sempre l’altre sexe, constatem fórmules en crisis, tant en la masculinitat – com a rebot del propi declivi de la imatge social del pare- com en la feminitat amb un augment dels estils virils entre les noies.

La tesi del psicoanalista francès Serge Cottet sobre el sexe feble dels adolescents ens serveix de guia. Els nostres joves han rebut una àmplia i suficient educació sexual, ja des dels primers cursos escolars, i no obstant això això no els estalvia inventar ficcions, històries d’amor, per fer amb el seu cos i la sexualitat. I és allí on observem les dificultats.

Podem dir que això va per barris i que en alguns veiem com a cert tipus sexual, ben encarnat per alguns joves amb altres codis culturals, té èxit per remedar aquest sentimentalisme, obsolet en altres classes socials, de vegades acompanyat d’actituds de domini i/o violència fins i tot.

La pornografia sembla haver-se convertit a la principal escola d’iniciació sexual contemporània, d’allí el seu enorme èxit i les espectaculars xifres de negoci del ciberporno.
En l’era de la imatge, els relats i contes sobre els primers amors que acompanyaven l’educació sentimental han perdut força. Avui els nois i noies descobreixen la sexualitat a través de la invasió contínua d’imatges d’escenes sexuals on es mostren, fins a la sacietat, cossos practicant el sexe de manera mecànica.

Si l’època victoriana va ser el summum de la repressió de la sexualitat hem iniciat el segle XXI amb l’èxit del porno que fa del coit exhibit un espectacle a la carta, prou para això amb un simple clic del ratolí. On hi havia històries d’amor que vetllaven el sexe avui tenim, com assenyala el psicoanalista Jacques Alain Miller, la incitació i la provocació a través de fantasmes filmats amb la varietat apropiada per satisfer els apetits perversos en la seva diversitat.

Si en l’eròtica analògica prevalia la transgressió, aquí es tracta de combatre la abulia i la depressió mitjançant la compulsió per reanimar un desig una miqueta alacaigut. Avui una declaració d’amor etern és, sens dubte, més transgressora que el sexe itinerant.
En l’ús d’aquestes tecnologies observem les dues tendències sempre presents en qualsevol objecte: la que apunta a l’amor i al llaç i aquella que, sota la forma compulsiva, produeix autodestrucció. Com si es tractés d’un càsting amorós, preval l’avaluació del subjecte reduït al fetitxisme de la mercaderia.

El virtual permet a més reduir l’impacte de la trobada amb el cos de l’altre. En certa manera “netejar” el sexual de les seves impureses, convertir el que podria ser desig fosc en una transparent voluntat. La app Good2go (http://good2goapp.com/), creada per una mare d’estudiants, es proposa així com una eina per tenir relacions sexuals consensuades “prevenint o reduint així l’abús sexual”, la qual cosa inclou un test de sobrietat i el “sí vull” explícit.

Fins i tot el propi acte sexual té aquesta funció de vel per emmascarar el que el sexe mateix té d’enigmàtic. Un pacient relata una triple trobada sexual amb usuàries de Tinder en l’interval d’un “finde”. En el rerefons d’aquesta metonímia, que li permet lliscar-se d’una dona a una altra amb un simple touch, està la núvia que ha deixat per no poder traspassar el tabú de la virginitat. Fer-ho amb unes altres, desconegudes, li permet mantenir la ficció d’aquesta harmonia entre els sexes, la il·lusió que la relació sexual existeix, encara que sigui reduïda a la gimnàstica de l’acte.

Font: joseramonubieto.blogspot