Passió per tenir una síndrome

---

José Ramón Ubieto. Psicoanalista
La Vanguardia. Tendències, 2 de setembre de 2015.

L’estiu llangueix, la rutina treu el cap i amb ella torna la mateixa síndrome de tots els finals d’estiu: l’SPV. Síndrome Post Vacacional o dit d’una altra manera: “i ara què?” Una síndrome és un conjunt de símptomes característics d’una malaltia o d’un quadre patològic determinat. Fins a la data ningú ha pogut demostrar que l’SPV sigui alguna cosa que justifiqui un diagnòstic i menys un tractament.

És clar que coses més difícils hem vist i no cal descartar que un dia d’aquests se’ns proposi un fàrmac eficaç, després rigorosos estudis que demostrin la seva necessitat. Això ja està inventat i es diu disease mongering (promoció de malalties), expressió que es refereix a l’esforç d’algunes companyies farmacèutiques per cridar l’atenció sobre condicions o malalties freqüentment inofensives a fi d’incrementar la venda de fàrmacs.

Aquesta passió tan actual de nomenar com a síndrome circumstàncies de la vida quotidiana, que mai es van pensar com a malalties sinó com malestars propis del viure, té més causes que el lobby farmacèutic. Michel Foucault ho va avançar en els anys 70 amb la seva idea de la biopolítica. Una nova gestió dels ciutadans que considera la salut com el bé suprem, entesa com el funcionament òptim del cos. Per a això cal el control i la seguretat mitjançant estadístiques i protocols, que redueixen l’individu a una xifra i un codi de barres en forma d’etiqueta diagnòstica.

Qualsevol “anomalia” precisa d’aquesta classificació, a partir de la qual s’estableix el protocol de tractament que pot incloure un o diversos fàrmacs i l’etiqueta corresponent. És una fórmula que ofereix un doble avantatge. D’una banda nomena el que ens passa i li dóna un sentit. Fins i tot “fabrica un món” (N. Goodman) al voltant seu. Quants adults diagnosticats de TDAH s’expliquen, a partir d’aquesta classificació psicopatològica, tot el que els va passar a la vida: problemes escolars, de parella, laborals? Com si formar part d’aquesta categoria de hiperactius -o de bipolares- els donés una identitat.

D’altra banda, refugiar-nos en la síndrome és la forma que tenim de desentendre’ns de la nostra responsabilitat en l’educació (síndrome de l’emperador), en les relacions socials i familiars (síndrome d’alienació parental) i en la nostra pròpia intimitat (síndrome de Peter Pan) . La pseudociència que genera aquestes etiquetes ens dóna així una “solució” fàcil i ràpida.

I amb el SPV que fem, amb aquest ara què? La millor píndola és no renunciar al desig, evitin oblidar les tertúlies amb els amics, l’imprevist que descobreix coses noves, els temps morts de no fer res, il dolce far niente. Feu-un lloc en la seva rutina tardoral i prolonguin així el seu estat de vacances. Però sobretot no alimentin la promesa de ser més i millors a costa de mortificar. Tindran menys èxit professional, però potser descobreixin que el otium produeix un plaer al costat del negotium

* Alguns extractes del text van ser publicats a La Vanguardia. Tendències, 2 de setembre de 2015. Reportatge “Trastorns per a tot”.
http://www.lavanguardia.com/20150902/54436172106/trastornos-para-todo-j-ricou.html