Pares perfectes? No, gràcies

---

José R. Ubieto. Co-autor de “Família i educació social. Una trobada necessària” (EdiUoc, 2012) http://joseramonubieto.blogspot.com.es/

La Vanguardia, dijous 5 de maig de 2016

És molt comú avui que mares i pares joves, fins i tot alguns fregant la maduresa, es preguntin, no sense certa angoixa, sobre la seva paternitat: ho estarem fent bé? La permissivitat no els tornarà capritxosos i poc daus a l’esforç? I si ens passem de duros i coartem així la seva autonomia i la seva creativitat? Com trobar la justa mesura, aquest equilibri entre l’exigència i el deixar fer? Hi hauria un manual o una prova que ens avaluï i ens doni una evidència científica de la nostra capacitat com a mares i pares?

Lamento dir-los que aquest test màgic no existeix però els donaré una pista: coneixen a Homer Simpson? Segur que a la majoria els sona perquè han vist la sèrie o almenys han sentit als seus fills parlar d’ella. Els proposo que avaluïn al bo d’Homer, entre 0-10, i després es autoevalúen vostès. Si igualen o superen en nota a Homer poden estar tranquils, no ho estan fent tan mal.

Es tracta d’una broma? Sí i no. Aquest exercici ho realitzo fa temps amb molts grups de pares i professionals de l’educació o la salut. Serveix per trencar el gel i per constatar un fet fonamental: no cal perseguir al pare/mare perfecte. No existeix i quan trobem a algú semblat és una catàstrofe. La clínica ens ofereix abundants exemples, així com l’art. Llegeixin la novel·la de Patricia Highsmith “Gent que crida a la porta” o vegin la pel·lícula de Peter Weir “El club dels poetes morts”.

Entendran perquè diem que quan un pare vol col·locar-se en el lloc del pare perfecte, sense falles ni febleses, produeix una asfíxia en els fills que sol acabar de la pitjor manera. No els deixa cap lloc perquè ells trobin el seu propi camí. És el drama de moltes celebritats que veuen com els seus fills queden anul·lats davant aquest ideal patern inassolible.

Un pare o una mare imperfecta –és el cas d’Homer Simpson- ofereixen, en canvi, moltes virtuts als fills en permetre’ls millorar una mica d’aquestes falles i trobar així una causa per superar-se en la vida. Els adverteix a més, en triar parella o professió, dels límits reals que existeixen, constatats ja en la seva pròpia família.

Els proposo, doncs, un altre exercici: lletrejar en la paraula PARE algunes funcions bàsiques del que podria ser fer de pare avui:

Prohibir quan és necessari dir NO per protegir als fills d’un excés (abús de drogues, males companyies, ús escesico de les pantalles: consoles, mòbils, tablets,..).

Acompanyar les vides i preocupacions dels fills, estar al seu costat en les dificultats, saber què els passa i no només esperar que facin el que els demanem. Dir-los el que pensem encara que ens responguin “no em rayes”. El que diguem quedarà guardat per ser usat quan convingui.

Dissimular quan cal deixar-los temps i lloc per explorar i equivocar-se, com nosaltres mateixos vam fer

Renunciar a saber-ho tot, a controlar-ho tot, a donar-li-ho tot, a ser els únics responsables de la seva vida i de les seves decisions…Ells també trien i han de fer-se càrrec de les conseqüències d’aquestes eleccions.

Estimular en ells el gust per viure, l’alegria de gaudir, donar-los un SI a les seves invencions i a les seves propostes (de parella, professionals,..).