José R. Ubieto: “Hi ha diagnòstics de TDAH per el pares”

---

TDAH. A què al·ludeix aquest acrònim? Un, a la falta d’atenció. O dos, a la hiperactivitat i la impulsivitat. O tres, a una combinació de les anteriors. S’estima que el 6% de la població infantil pateix aquest trastorn. El TDAH és una alteració real. Però per a alguns àmbits de la psicoanàlisi és només una etiqueta diagnòstica sense evidències neurobiológicas ni genètiques. El psicoanalista clínic José Ramón Ubieto aporta la seva interpretació i experiència en el seu llibre TDAH, parlar amb el cos (editorial UOC).

Què és el TDAH?

És el nom prét-a-porter amb el qual avui designem el malestar en la infància en les seves diferents formes: inquietud, problemes de conducta, dificultats d’aprenentatge. En sentit més estricte es refereix a un diagnòstic psiquiàtric aplicable des de nens a adults amb símptomes d’hiperactivitat o falta d’atenció.

Com es diagnostica?

El diagnòstic hauria de fer-se per especialistes clínics en un context d’entrevistes personalitzades i amb ajuda, quan calgui, d’altres instruments diagnòstics. En la pràctica, professionals de l’àmbit educatiu o de la salut (no especialistes), i fins i tot els mateixos pares, de vegades “pengen” aquesta etiqueta per nomenar alguna cosa que els pertorba i que no saben ben com comprendre. L’abordatge clínic ha de prioritzar l’escolta d’aquest malestar i a partir d’allí pensar les ofertes possibles: tractament psicològic, farmacològic, educatiu.

Un nen és distret, es mostra inquiet, rendeix poc en classe. Què poden fer els pares?

Primer parlar amb el seu tutor i els professionals de l’escola per buscar junts estratègies que millorin aquest rendiment. Pensar també en el treball a casa, en com acompanyar-ho en els seus deures i en les seves dificultats vitals, com estar al costat prenent en compte el que a ell li pot inquietar, que no sempre coincideix amb el que ens inquieta als pares o als docents. Quan tot això no funciona és el moment de consultar a un clínic, però primer l’educació.

Com és un nen amb TDAH?

És algú que mostra una inquietud. Alguna cosa fa que no pari de moure’s, que ho despista i li complica l’existència i el vincle educatiu. Però al mateix temps, i això ja no és tan evident, és algú fixat a un punt, a un cert impasse que li fa sofrir. Fixat a alguna cosa que no ha pogut resoldre de la seva relació familiar, de la seva relació amb els companys o de la relació aconsegueixo mateix. D’allí la paradoxa de nens incapaços de concentrar-se en una tasca escolar i, no obstant això, pendents tot el temps dels canvis d’humor dels adults, del to de la seva veu o d’un videojoc.

La psicoanàlisi nega que el TDAH tingui una base genètica o neurobiològica en contra de criteris científics.

No és una afirmació de la psicoanàlisi, sinó una constatació que la pròpia “Guia de pràctica clínica sobre el TDAH en nens i adolescents” del Ministeri de Sanitat. És una evidència que a dia d’avui no hi ha marcadors biològics o genètics que permetin determinar l’existència del TDAH.

No tots els que pateixen el trastorn arriben a les consultes i, al mateix temps, hi ha un *hiperdiagnóstico en nois amb problemes d’aprenentatge i conducta. Hi ha molt diagnòstic erroni?

La citada guia del Ministeri admet també les dificultats en la detecció, el procés diagnòstic i la metodologia que originen àmplies variacions (geogràfiques i demogràfiques), la qual cosa condueix a un infradiagnòstic o un *sobrediagnóstico del TDAH. Pediatres americans admetien en un rellevant reportatge publicat en The New York Times que ho diagnostiquen empesos per la demanda dels pares i per les engruixades ràtios escolars, més que per criteris clínics. Al nostre país comencem a constatar aquest mateix efecte, la qual cosa augmentarà sens dubte la prevalença del quadre.

Quan cal medicar?

La medicació habitual són psicoestimulants que funcionen com les anfetamines. Milloren el rendiment a curt termini però també generen efectes secundaris que cal considerar. No hi ha cap evidència provada que l’absència de medicació comporti fracàs escolar.

Els detractors dels tractaments amb medicació solen culpabilizar als pares per buscar una “solució ràpida”.

Els pares busquen explicacions i solucions per a problemes que de vegades els desborden. Es guien per consells d’altres pares o per indicacions professionals buscant la millor fórmula per als seus fills. La qüestió és que trobin orientacions que prenguin en compte la subjectivitat, la seva i la dels seus fills, i que no es limitin a comptabilitzar conductes i aplicar fórmules universals que prometen cures impossibles.

Subjectivitat. Parlar amb el cos. A què es refereix?

Cada nen o nena hiperactius té les seves pròpies raons per moure’s o no parar esment. Aquests motius, que ell desconeix, parlen a través del seu cos, en aquesta inquietud que ho travessa. Són paraules capturades que no obstant això contenen un missatge xifrat que es dirigeix als adults propers (pares, professors, clínics). Escoltar aquest malestar singular a cadascun és la tasca que ens farà comprendre la funció que compleix aquesta hiperactivitat i com llavors prendre distància d’aquest moviment incessant.

En l’actualitat s’està estenent el diagnòstic de *TDAH als adults, què opina?

En els adults es tracta bàsicament de la desatenció com a símptoma principal. No deixa de ser curiosa la proliferació d’aquest diagnòstic en un món dominat pel zàping, els hipervínculs, els tuits de 140 caràcters i una certa *desresponsabilización sobre els nostres assumptes. Avui qualsevol pot sentir-se víctima d’alguna cosa. Nomenar aquesta actitud com un trastorn pot alleujar-nos de respondre dels nostres actes. És una falsa sortida.

La Lomce fa esment exprés al TDAH però no als trastorns de l’espectre autista.

Les iniciatives legislatives sempre són el resultat de la confluència d’interessos legítims de lobbies diversos (afectats, indústria, professionals). En aquest cas la companyia farmacèutica *Shire (principal productor de medicaments pel *TDAH) va finançar el “Llibre Blanc europeu sobre el TD (TDAH: Fent visible l’invisible)” on es perfilen estratègies que després són aplicades pels governs europeus. A Espanya això ha influït decisivament en la seva inclusió en la Lomce assegurant així alguns beneficis per als diagnosticats de TDAH (descomptes en materials, més temps per als exàmens). Aquestes mesures tenen després els seus efectes, com ja va succeir a Quebec (Canadà) on després d’un acord similar el nombre de diagnòstics es multiplico exponencialment. En relació a l’autisme sabem que el tractament farmacològic ofereix pobres resultats i potser sigui un factor a considerar per entendre un menor interès d’alguns d’aquests *lobbies.

Expliqui’ns aquesta frase del seu llibre: “És curiós que a Estats Units es medique al 14% dels nens quan el trastorn afecta només al 6%. I que un alt percentatge siguin negres, chicanos o hispans”.

Pensar el TDAH al marge de les condicions socials, familiars i educatives és una ingenuïtat. El professor Alan Sroufe de la Universitat de Minnesota va dirigir un estudi des de 1975, en el qual van seguir a 200 nens que van néixer en la pobresa i van constatar com l’ambient del nen prediu el desenvolupament de problemes de TDAH. En marcat contrast, el mesurament d’anomalies neurològiques en néixer, del C.I., i del temperament infantil no prediuen un *TDAH.

Vostè parla de l’existència d’un “màrqueting de medicaments” segons el qual el TDAH no medicat implica riscos rellevants: fracàs escolar, conflictivitat social, drogodependència.

L’estudi més seriós fet fins al moment és l’Estudi de Tractament Multimodal de Nens amb TDAH (MTA) realitzat pel NIMH (National Institute of Mental Health) l’agència de recerca biomèdica i del comportament més important dels EUA. Va ser dissenyat per provar si els nens diagnosticats amb TDAH tenen millors resultats quan són tractats amb medicaments o altres abordatges. Després de l’anàlisi inicial de 14 mesos on es va comprovar la millora amb medicaments es va constatar a mitjà i llarg termini que ja no hi havia diferències en el comportament entre nens que van ser medicats i els que no ho eren. Però les dades sí que van mostrar que els nens que van prendre els medicaments durant 36 mesos van sofrir una una pèrdua de pes i un descens del creixement. No hi ha cap evidència provada que l’absència de medicació comporti fracàs escolar o drogodependències. El que sí hi ha verificat és que els adolescents que prenen psicoestimulants durant llargs períodes tendeixen a prendre *anfetaminas posteriorment ja que es tracta d’un mateix principi actiu.