Enamorament i paternitat

---

---

En general la vida, abans que ens hagi expulsat de casa dels nostres pares, ja ens ha regalat alguna experiència d’enamorament. Durant l’adolescència no és estrany patir d’aquesta transitòria forma de bogeria que criden enamorament i que provoca les primeres vegades no pocs estralls anímics. Aquesta passió irracional pot arribar a sentir-se per algun nois i noies proper o fins i tot pel més gamberro o la més “choni” de l’institut. Persona aquesta última a la qual la naturalesa ha concedit un cos bonic que sembla ser inversament proporcional al seu interès pel coneixement o les activitats políticament correctes; misteri aquest, la relació entre la bellesa dels cossos joves i el seu desenvolupament mental que ni la psicoanàlisi ni la psicologia clínica ha pogut encara esbrinar.

El comú denominador de tots els tipus d’enamorament, tant els primers com els posteriors, és la sensació de buit que s’experimenta en no veure, escoltar o tocar la persona estimada. Qui no ha patit un lleu baixada anímica divendres al migdia en sentir que fins dilluns no tornarà a veure en els passadissos de l’institut, o de l’oficina, a aquell a qui s’estima?

A mesura que passen els anys, la nostra ànima registra aquests afectes per protegir-nos just davant del seu intensitat. És per aquest motiu que moltes persones adultes viuen les seves relacions de parella de manera menys apassionada, més racionalment diuen, que de joves. Es viu més protegit enfront del desamor i menys absorbit mentalment per aquest.

Tot i així, quan ja ens crèiem vacunats enfront de la intensitat de les experiències amoroses, ve l’espècie a sacsejar de manera similar quan tenim el primer fill, que es pot arribar a viure, gairebé com el primer amor.

Els horaris laborals actuals provoquen una pràcticament impossible conciliació amb la vida familiar, amb la qual cosa no és estrany que molts pares hagin de sortir de casa abans que els seus fills s’hagin despertat i tornar quan tornen a estar adormits. Just aquí, quan la culpa tenalla els progenitors més responsables, pot aparèixer un sentiment anàleg a l’experimentat durant l’adolescència: la sensació de buit en no veure la persona estimada, en aquest cas al fill.

La diferència és que durant l’adolescència, el subjecte ja s’ha vinculat prèviament amb algun ésser estimat i per tant hauria de tenir estratègies per suportar la pèrdua temporal. En canvi els nens menors de tres anys, estan encara en procés de vinculació afectiva, és a dir que definiran el seu llaç afectiu en funció de la presència o absència d’aquest progenitor. De moment encara no s’ha inventat el “teleapego” … Així doncs ¿intentarem els pares actuals retallar la nostra arribada a casa per sentir-nos menys culpables, menys buits i amb més possibilitat de vincular-nos a aquest ésser que segur que es sorprendrà en veure’ns arribar abans del que és habitual?

Daniel Cañero

Psicòleg i psicoanalista

Octubre de 2015